La xerrada va començar amb la petició, per part de l’Anna Ralla, la ponent, que ens presentéssim tots els assistents i diguéssim quines eren les expectatives que ens havien motivat a venir.
La majoria érem pares i mares d’infantil, però també hi havia tres famílies amb fills a la primària i ja en edat preadolescent.
Les inquietuds que més es van anomenar van ser: com podem gestionar les emocions dels nostres fills o filles i les pròpies, com podem interpretar les seves necessitats en els moments d’explosió emocional i com arribar a les emocions que senten els nostres fills i filles en edat preadolescent quan no ens expressen tant el que senten o són més reservats amb els seus sentiments.
L’Anna, de seguida ens va deixar ben clar que varetes màgiques no ens en donaria, perquè malauradament no n’hi ha, però sí que ens podia ajudar a reflexionar i ajudar-nos a a prendre consciència d’accions que dificulten o ajuden en la gestió de les emocions.
Va desenvolupar la seva xerrada a partir de situacions vivencials i les va anar acompanyant de pinzellades teòriques. Va introduir les idees clau següents:

1. La conducta humana ve determinada pel triangle FER-PENSAR-SENTIR
Sovint ens quedem amb una petitat part d’aquest triangle, és a dir en l’últim que ha fet el nostre fill o filla davant una rabieta o d’explosió emocional. Però no entrem en l’anàlisi de la resta. Si fem una visió més profunda podem empatitzar millor, legitimar-li la seva reacció i acomanyar-lo en aquest moment. Si valorem el triangle sencer serà més fàcil connectar-hi.

2. La majoria d’informació entra a través del cervell reptilià
El cervell reptilià, el més ancestral i primitiu, analitza gran part de la informació i assegura la supervivència de l’individu. En els infants, els quals tenen el cervell en desenvolupament, aquest és el que predomina a l’hora d’actuar. Les accions que pot ordenar són atacar, fugir o fer-se el mort. Traduït en els infants atacar seria barallar-se/enrabiar-se, fugir seria fer-se el sord i fer-se el mort seria intentar passar desapercebut.
Quan una emoció intensa activa el nostre cervell reptilià, s’alliberen hormones que alteren el nostre estat basal i aquestes triguen un mínim de 20 minuts en desaperèixer. A més intensitat més triguen en marxar. L’efecte d’aquestes hormones farà que el diàleg sigui molt difícil en aquests moments. Tinguem en compte aquest temps i concedim-lo. N’hi haurà que voldran ser abraçats, d’altres que voldran estar sols. Ens aquests moments, és important transmetre que fins i tot estant barallats ens estimem.

3. Cada planta té les seves necessitats /Hi ha pedres que rodolen més que d’altres
Extrapolable a cada fill té les seves necessitats, cada fill és com és.
Així com hi ha plantes que es deixen tocar, altres que punxen, algunes que necessiten llum, altres ombra, unes cal regar-les molt, altres poc, els nostres fills i filles també són tots diferents i necessiten unes coses i d’altres no. Cal estar atents a les seves demandes i no cuidar sense sentit o perquè així ho marquin els cànons o els nostres desitjos.
Si tenim fills que els agrada pujar arbres ensenyem-los a quins poden pujar i a quins no. No podem canviar l’essència dels nostres fills o filles. Si són exploradors voldran explorar. Si són inquiets voldran moure’s, tocar, descobrir,etc. Ensenyem-los els límits per a créixer sense fer-se mal ni fer-ne.
Per altra banda, hi ha pedres que rodolen soles i n’hi ha d’altres que són molt difícil de moure. Hi ha fills i filles que els demanes que facin una cosa i ho fan a la primera i d’altres que no. Davant d’aquesta situació analitzem el triangle fer-pensar- sentir, tirem dels recursos que poguem disposar, demanem ajuda i evitem donar importància a les conductes disruptives.

4. Volem que quan els fill siguin grans siguin autònoms, crítics i independents… però mentrestant que facin el que jo els digui
Permetem que els nostres fills i filles puguin expressar el que volen ser i deixem que ho siguin, acompanyant-los en el seu creixement. No projectem en ells el que nosaltres volem.
Poder decidir no és un actuació reservada només pels grans. Cal que permetem acords i pactes i no sempre fer el que toca i quan els pares i mares volem. Poder decidir és ajudar-los a ser autònoms.
És veritat també que, a vegades, quan estan sota els efectes d’una emoció molt intensa, no poden raonar amb claredat, aleshores necessiten una mà ferma que els condueixi cap a la propera acció que han de realitzar. L’autoritat també ha de ser present, però sense autoritarisme.

Finalment, vam acabar a la xerrada fent una valoració de com s’havia desenvolupat el taller, per part de tots els participants. Dir que van haver paraules d’agraïment dirigides a la ponent i es van expressar anhels de fer una segona xerrada per aprofundir en els coneixements adquirits en aquesta primera sesssió. També vam fer una enquesta de satisfacció i en podeu veure els resultats clicant a l'enllaç del final del text.
Les impressions generals van ser molt bones i el grup va estar molt receptiu i proactiu en tot moment.